Si una cosa ha aconseguit la societat occidental és el respecte a les espècies amenaçades i en perill d’extinció de la nostra fauna i la nostra flora, i tanmateix pot contemplar amb total indiferència com desapareixen les llengües. Això pot passar amb una llengua amb problemes: que es mori i que no emprenyi ni trenqui el mapa de colors de la nostra Europa.
Cada llengua és una manera de comprendre l’univers per part de la seva comunitat de parlants, i l’extinció de qualsevol llengua és un desastre humà. Cal recordar el cas d’una extinció feta davant de testimonis: la de la llengua dàlmata a finals del segle XIX.
El dàlmata era una llengua dividida en diversos dialectes. El gran dialecte dàlmata, el “veglioto”, parlat a l’illa de Veglia se’n sap el dia de l’extinció, perquè uns dialectòlegs ben informats van estar vetllant l’última persona que el parlava. Amb la mort, fa cent deu anys, de Tuono Udaina, que coneixia bé el dàlmata però no era la seva llengua, ja que la coneixia d’haver-la sentida als pares, era l’última persona de l’univers capaç de parlar en dàlmata.
Les polítiques lingüístiques poden ser criticades o lloades, però tots els països en tenen. En un país sense estat és molt difícil preservar la llengua, la qual cosa la fa més vulnerable
M. Teresa Alonso
22.11.2008
