dimarts, 2 de juny de 2009

diumenge, 17 de maig de 2009

El Ros d'Eroles

DEL CARRER DELS PETONS
Capítol XXXII
-"Quan l'alcalde de Nargó va donar la notícia va causar un cert neguit. Ells es pensaven que el cadàver es quedaria enfonsat al cul del toll, però es veu que el cos es va acabar deslligant de la pedra. Els aiguats d'aquells dies van ser molt forts... Quan el Ros d'Eroles ho va saber, va fer cridar immediatament en Baltà i en Solana i els va ordenar que anessin a tallar el cap el cadàver perquè no el poguessin identificar. Ells van baixar de bon matí cap el rasper d'Armena per la banda de Turp. Quan hi van arribar van veure el mort, però no s'hi van poder acostar".

Bartomeu Porredon i Cirera (Oliana, 1795-Clariana de Cardener, 1847), conegut com El Ros d'Eroles, va ser un important líder carlí durant les primera i segona guerra carlines.
De ben jove es traslladà a la vila d'Oliana on exercí l'ofici de carreter. Degut al color del seu cabell i tal com era habitual als pobles, va ser conegut com a Ros d'Eroles.
L'any 1822 va participar a l'aixecament reialista contra el govern liberal que va encapçalar la Regència d'Urgell i que més tard, el 1823, va acabar amb l'entrada dels Cent mil fills de Sant Lluís, que propiciaren la instauració de Ferran VII com a rei absolut.
En acabar el conflicte es quedà a Oliana com a tinent graduat, de capità dels voluntaris reialistes.
El 1827 participà activament a la Guerra dels Malcontents i com els altres caps de la rebel·lió va deixar les armes quan el rei va venir a Catalunya al front de l'exèrcit. En la repressió posterior, dirigida pel comte d'Espanya, va ser enviat al presidi d'El Cacho (Ceuta).
El mes d'abril de 1834, durant la Primera Guerra Carlina ja havia tornat a agafar les armes i encapçalava una partida de 190 o 200 homes, per defensar els drets a la successió del tron de l'infant Carles Maria Isidre, el Carles V dels carlins, davant de la reina Isabel II, filla
Ferran VII.
Durant tota la guerra, el Ros d'Eroles va participar en nombrosos combats amb sort diversa.
El seu marc d'actuació va ser principalment les comarques de l'Alt Urgell, la Noguera i el Pallars, lloc d'origen d'ell mateix i de la gran majoria dels seus homes.
El 30 d'octubre de 1839, era a Organyà com a comandant de la plaça amb el grau de brigadier. Fou aquest dia que arribà al mas de Caselles el seu antic enemic el comte d'Espanya, que acabava de ser destituït com a cap de l'exercit carlí. Tots els indicis indiquen que Bartomeu Porredon estava al corrent dels fets que la nit del 2 al 3 de novembre acabaren amb la vida del comte.
El 1846 es produeix un nou aixecament carlí, la Segona Guerra Carlina, a les comarques de Lleida. El Ros d'Eroles torna a l'activitat, el 16 de febrer de 1847 participa en l'assalt a la ciutat de Cervera.
El 16 de maig de 1847, Bartomeu Porredon havia emmalaltit i s'havia refugiat a can Borrelles de Clariana de Cardener, al Solsonès. Allà el localitzaren les forces liberals que el perseguien i el mataren a cops de baioneta sense deixar-lo aixecar de terra.

dilluns, 11 de maig de 2009

DESCOBERTA DE LA BARCELONA DE 1829

Del carrer dels petons

El dia 5 de maig vam fer un recorregut pels llocs on es desenvolupa la història del "Carrer dels petons". Va ser una sortida molt alliçonadora, vam descobrir molts indrets, que si no eren desconeguts del tot perquè ja hi havíem passat alguna vegada, els redescobríem amb les explicacions de tots els companys blocaires.

Capella d'en Marcús


La capella d'en Marcús o de la Mare de Déu de la Guia és una petita capella romànica que es troba al barceloní barri de la Bòria.
Va ser construïda fora muralles i al costat d'un dels principals camins d'accés a Barcelona, a mitjans del segle XII amb el finançament de Bernat Marcús, burgès barceloní, que també havia donat terres al mateix indret per fer-hi un cementiri per a pobres.
És un edifici de planta rectangular cobert amb volta de canó. Tenia un absis que va ser suprimit el segle XVIII. Només en són visibles dues façanes, perquè les altres dues són adossades a les cases veïnes i s'han transformat en mitgeres, però les dues que es conserven estan decorades amb frisos d'arquets per sota el ràfec.
Com bona part dels edificis antics de Barcelona, està construïda amb pedra de Montjuïc.

diumenge, 26 d’abril de 2009

El Pati del Carall

El carrer dels petons
Capítol XVIII - La batuda

Ara passejant, ara aturant-nos, vam pujar fins el pati de Sant Sever, més conegut com el pati del Carall, a causa de l'antiga pedra allargada que s'hi dreça al bell mig. Era un dels llocs amb més ambient i gresca del barri, ple de joves i d'estudiants. Molt a prop d'allà hi havia la famosa orxateria i bunyoleria del Tio Nel·lo. Ens hi vam asseure una estona, fins que vam decidir tornar a casa.


Es busca un menhir al carrer Tallers
Ni l'ajuntament ni cap entitat competent en qüestions de patrimoni tenen constància de l'existència d'un menhir a la zona. I el pati tampoc no consta en lloc.
Poca informació, però prou per atiar la curiositat del senyor Jaume Valls, un barceloní interessat a visitar el monument. Diu que fa anys que rastreja tots els racons entre la Plaça de Catalunya i -Rambla avall- el carrer de Bonsuccés, i no n'ha pogut treure mai l'aigua clara. Sembla doncs, que el pati del Carall no existeix. Però això no vol dir que no hagi existit mai. Com recorda el periodista Josep Maria Huertas, en el primer volum d'Històries i llegendes de Barcelona (Edicions 62), de Joan Amades, hi ha una referència explícita al pati. En efecte: a la pàgina 46 Amades, que recollia llegendes populars, acota la recerca. El pati es devia trobar al número 11 de carrer Tallers de Barcelona.
El nom oficial era el pati de Sant Sever, conegut popularment com a pati del Carall, "un nom un xic estrany que no sona gaire bé", afegeix Amades. I encara afirma sense manies que el pati era un lloc de vici, un centre de joc i de beguda concorregut per estudiants i soldats, i que l'ambient era d'alegria i escàndol. Fins i tot parla d'una taverna enmig del pati. I ben a prop de la taverna, una "gran pedra" que podria haver servit de font i que l'autor no descarta que fos la "resta esvaïda d'un monument megalític". Tot un pati de culte a Ciutat Vella.

dimecres, 8 d’abril de 2009

Josep Robrenyo i Tort



Capítol XVI d'El carrer dels petons
Records d'antigues converses.

Hi ha una conversa entre el Miquel i la Neus on aquesta li diu...

-El pare sempre ha estat un liberal convençut i s'ho passa d'allò més bé posant en escena peces d'autor d'aquest tarannà, com ara en Robrenyo i alguns altres de no tant coneguts...
La por ha mutilat la ciutat i els seus habitants. En el cas dels artistes i dels autors teatrals això encara és més clar. Els que han pogut han fugit, però altres han estat perseguits, han hagut d'anar a declarar i fins i tot han estat empresonats. El mateix Josep Robrenyo, de qui et parlava, n'és un bon exemple.













Josep Robrenyo i Tort, nascut a Barcelona el 1780 i mort al mar de les Antilles el 1838, va ser un escriptor i actor català.
L'origen social de Josep Robrenyo és menestral, ell mateix treballà de jove en l'ofici de fuster.
Afeccionat ben aviat al teatre, a partir de 1811 va formar part del Teatre de la Santa Creu a la Rambla de Barcelona, en papers d'actor còmic on explotava l'efecte de ser fort i menut d'estatura.
Durant la guerra del Francès lluità en el conflicte i redactà manifestos en contra del rei Josep Bonaparte.
A partir de 1821 destacà per fer defensa aferrissada de la causa constitucional (Constitució de Cadis de 1812).
Per les seves idees polítiques patí penes de presó, d'exili i censura sota els governs absolutistes fins l'amnistia de 1832 que el van permetre reintegrar-se públicament al món del teatre.
El 1838 en iniciar un dels seus viatges per actuar a Amèrica el vaixell encallà i ell i la seva dona moriren de set.
Obtingué una gran popularitat gràcies a les seves obres sobre temes candents de política a l'època que apassionaven al gran públic.
Es pot considerar com el precursor de la Renaixença literària catalana especialment en el món del teatre.
La seva producció abraça peces de costums, de circumstàncies i sobretot obres de caire polític, caracteritzades en general pel propòsit propagandístic, amb la intenció d'estimular el públic per la causa Lliberal. Per aconseguir-ho arribà a deformar molt la realitat.
El seu teatre era considerat una mica ingenu, però d'estil directe i fresc, amb locucions, frases fetes i girs populars que l'acosten ràpidament a les classes obreres.


dilluns, 30 de març de 2009

Breu Història de la Revolta dels Malcontents de 1827


Capítol XII "El carrer dels petons"
Conversa sobre la guerra dels Malcontents
"També vam parlar d'algunes qüestions de la feina, de l'escassetat de la farina, de les absències cada vegada més persistents del Lluís..., Però no vam trigar gaire a fer sortir novament el tema de la participació del Cisco a la revolta dels Malcontents.
-Com va ser que t'hi vas incorporar?- li va preguntar el Pep.
-Després de la mort del meu germà..."

El 1827 esclatava la revolta als voltants de Tortosa quan la partida del capità il·limitat Llobet va preparar un cop de mà contra la ciutat, dins de la qual hi comptava amb complicitats. Es volia iniciar un aixecament general en diversos punts de Catalunya a partir del mes d'abril i es comptava amb la col·laboració de tota una sèrie d'antics guerrillers descontents de la seva situació "d'oficials il·limitats".
Les primeres partides van ser batudes amb facilitat i el govern, convençut de que el perill havia passat, va concedir un indult general a tots els insurgents que no haguessin estat fets presos amb armes a la mà: ens trobem davant d'un aixecament de caràcter declaradament carlí.
Això canviaria aviat perquè no era convenient desconcertat als camperols cridant-los a sublevar-se contra el propi rei a qui havien defensat en dues guerres i el nou argument del insurgents seria el de deslliurar Ferran VII dels perversos ministres que l'envoltaven i no el deixaven actuar amb llibertat.
Els malcontents eren entre 12.000 i 30.000 homes i les participacions majors van donar-se als corregiments de Manresa i Tarragona. No nomes havia pagesos, sinó que també trobem artesans, teixidors, espardenyers, ganiveters, etc. i molt procedien de les viles més grans dels corregiments. Els seus dirigents havien sortit dels vells caps reialistes insatisfets amb el govern de Ferran VII.
Seria, però, a mitjans de setembre quan la situació donaria un gir amb la intervenció del propi rei que va prendre consciència de la gravetat de la situació i va reemplaçar el capità general pel comte d'Espanya i va anunciar la seva intenció d'acudir personalment a Catalunya per demostrar que no estava segrestat pels seus ministres i tenia plena llibertat d'actuació.
A finals d'octubre de 1827 la pacificació podia donar-se per enllestida i el comte d'Espanya tornava a Tarragona, deixant les darreres operacions als seus subordinats. A la vegada, el rei sortia cap a València per deixar les mans lliures al comte perquè exercís una repressió que no estava d'acord amb les promeses de perdó que havia fet d'entrada sense que es pogués acudir al rei a demanar clemència.


dilluns, 16 de març de 2009

L'Escola de la Llotja

El carrer dels petons

Capítol VIII. Una conversa amb l'Antoni:
Entre mos i mos, vam comentar qüestions referides a les nostres feines. L'Antoni, gràcies als seus estudis a la Llotja i a la seva laboriositat, era ja un bon oficial especialista en l'anàlisi de mostres tèxtils, una feina que semblava tenir molt de futur.

Escola de la Llotja o simplement Llotja són formes populars per a referir-se a l'Escola d'Arts Aplicades i d'Oficis Artístics que és una escola d'art i disseny catalana.

Fou fundada el 1775 per la Junta de Comerç de Barcelona amb el nom d'Escuela gratuita de diseño amb la intenció que esdevingués un centre de formació d'arts aplicades, en principi amb vistes a la modalitat d'estampació per a la indústria tèxtil de la seda i el cotó i la seva aplicació a les "indianes", i que amb els anys amplià la seva docència a les arts plàstiques.
La seva seu inicial estava a la Llotja de Barcelona, al Pla de Palau, d'ací el seu nom popular. Actualment es troba al carrer Ciutat de Balaguer de Barcelona, encara que també té centres a la plaça de la Verònica de Barcelona, i també a Sant Andreu i a Esplugues de Ll.
S'ha de precisar que l'etapa entre els anys 1768 i 1787 va ser la d'una gran expansió de les fàbriques d'estampació de teixits.
El 1850 l'escola passa a dependre de l'Acadèmia Provincial de Belles Arts amb el nou nom d'Escola Provincial de Belles Arts.