El Pati del Carall

El carrer dels petons

Capítol XVIII - La batuda

Ara passejant, ara aturant-nos, vam pujar fins el pati de Sant Sever, més conegut com el pati del Carall, a causa de l'antiga pedra allargada que s'hi dreça al bell mig. Era un dels llocs amb més ambient i gresca del barri, ple de joves i d'estudiants. Molt a prop d'allà hi havia la famosa orxateria i bunyoleria del Tio Nel·lo. Ens hi vam asseure una estona, fins que vam decidir tornar a casa.


Es busca un menhir al carrer Tallers
Ni l'ajuntament ni cap entitat competent en qüestions de patrimoni tenen constància de l'existència d'un menhir a la zona. I el pati tampoc no consta en lloc.
Poca informació, però prou per atiar la curiositat del senyor Jaume Valls, un barceloní interessat a visitar el monument. Diu que fa anys que rastreja tots els racons entre la Plaça de Catalunya i -Rambla avall- el carrer de Bonsuccés, i no n'ha pogut treure mai l'aigua clara. Sembla doncs, que el pati del Carall no existeix. Però això no vol dir que no hagi existit mai. Com recorda el periodista Josep Maria Huertas, en el primer volum d'Històries i llegendes de Barcelona (Edicions 62), de Joan Amades, hi ha una referència explícita al pati. En efecte: a la pàgina 46 Amades, que recollia llegendes populars, acota la recerca. El pati es devia trobar al número 11 de carrer Tallers de Barcelona.
El nom oficial era el pati de Sant Sever, conegut popularment com a pati del Carall, "un nom un xic estrany que no sona gaire bé", afegeix Amades. I encara afirma sense manies que el pati era un lloc de vici, un centre de joc i de beguda concorregut per estudiants i soldats, i que l'ambient era d'alegria i escàndol. Fins i tot parla d'una taverna enmig del pati. I ben a prop de la taverna, una "gran pedra" que podria haver servit de font i que l'autor no descarta que fos la "resta esvaïda d'un monument megalític". Tot un pati de culte a Ciutat Vella.

Josep Robrenyo i Tort

Capítol XVI d'El carrer dels petons
Records d'antigues converses.

Hi ha una conversa entre el Miquel i la Neus on aquesta li diu...

-El pare sempre ha estat un liberal convençut i s'ho passa d'allò més bé posant en escena peces d'autor d'aquest tarannà, com ara en Robrenyo i alguns altres de no tant coneguts...
La por ha mutilat la ciutat i els seus habitants. En el cas dels artistes i dels autors teatrals això encara és més clar. Els que han pogut han fugit, però altres han estat perseguits, han hagut d'anar a declarar i fins i tot han estat empresonats. El mateix Josep Robrenyo, de qui et parlava, n'és un bon exemple.













Josep Robrenyo i Tort, nascut a Barcelona el 1780 i mort al mar de les Antilles el 1838, va ser un escriptor i actor català.
L'origen social de Josep Robrenyo és menestral, ell mateix treballà de jove en l'ofici de fuster.
Afeccionat ben aviat al teatre, a partir de 1811 va formar part del Teatre de la Santa Creu a la Rambla de Barcelona, en papers d'actor còmic on explotava l'efecte de ser fort i menut d'estatura.
Durant la guerra del Francès lluità en el conflicte i redactà manifestos en contra del rei Josep Bonaparte.
A partir de 1821 destacà per fer defensa aferrissada de la causa constitucional (Constitució de Cadis de 1812).
Per les seves idees polítiques patí penes de presó, d'exili i censura sota els governs absolutistes fins l'amnistia de 1832 que el van permetre reintegrar-se públicament al món del teatre.
El 1838 en iniciar un dels seus viatges per actuar a Amèrica el vaixell encallà i ell i la seva dona moriren de set.
Obtingué una gran popularitat gràcies a les seves obres sobre temes candents de política a l'època que apassionaven al gran públic.
Es pot considerar com el precursor de la Renaixença literària catalana especialment en el món del teatre.
La seva producció abraça peces de costums, de circumstàncies i sobretot obres de caire polític, caracteritzades en general pel propòsit propagandístic, amb la intenció d'estimular el públic per la causa Lliberal. Per aconseguir-ho arribà a deformar molt la realitat.
El seu teatre era considerat una mica ingenu, però d'estil directe i fresc, amb locucions, frases fetes i girs populars que l'acosten ràpidament a les classes obreres.